Aquesta és la petita narració de les meves aventures pels Alps. Podreu trobar més fotos i videos a .... http://pescadordestels.blogspot.com/
[+] click para ampliar |
[+] click para ampliar |
[+] click para ampliar |
[+] click para ampliar |
[+] click para ampliar |
Diumenge, 10 juny del 2006
He quedat amb l´Adrien a les 06.30 a Barcelona.
Tot just veure´m, em comenta que ha trucat a l´Oficina de Guies de Chamonix i que, degut a les nevades recents, ens aconsellen esperar 2 o 3 dies abans d´intentar fer el cim del Montblanc.
AixĂ que, rĂ pidament, ens decidim acostar-nos primer al macĂs dels Ecrins i a la meva estimada agulla Dibona. És curiĂłs l´atracciĂł que aquesta muntanya transmet a tots els escaladors. Tant sols veure-la en fotografies, ja t´hi enamores.
Però el moment descobrir-la, mentre fas l´aproximació, es realment mà gic. No te l´esperes i pam!... apareix allà enmig de la vall, esperant, desafiant, esvelta i bella. La seva paret sud, s´enfila amunt, molt amunt. apuntant al cel, perfilant-se cada vegada més, fins arribar als seus 3.131 metres d´alçada. Quina passada!
Arribem a Grenoble, desprès a Bourg d´Osains i fins el petit poblet de La Berarde, on deixem el cotxe. Ha estat un viatge de 6 hores, gairebé sempre per autopista, que no s´han fet especialment llarg (segur que la il.lusió de marxar hi ha contribuït).
Ara cal pujar fins al refugi de Soreiller, uns 1.200 metres de desnivell (3 hores). El camà remunta la vall fins a entrar a una zona engorjada ben bonica. L´Adrien va fort, em va deixant enrere però m´espera quan la distà ncia creix massa.
Creuem un petit pont i de sobte, veiem el nostre objectiu.
El meu amic queda molt impressionat. L´agulla imposa.
Ens queda la meitat del camĂ per arribar al refugi, situat just al peu de la Dibona.
Arribo força cansat, els últims metres, una fina cortina de pluja em dona la benvinguda.... el mal temps ens tornarà a vèncer? .... no ens donarà una oportunitat per enfrontar-nos al gegant de pedra que tenim davant??
Ens reb la Martina, la simpĂ tica guarda del refugi.
Sopem.
A l´exterior la pluja va cedint, fins parar del tot.
Son les 21.30, acabem de comentar l´estratègia de demà i rebem els darrers consells de la nostra amiga. Decidim no aixecar-nos massa aviat i deixar temps al granit per assecar-se.
Hem escollit la via clà ssica de la cara sud: una combinació entre la Madier, la Boell, la Berthet i la Stoffer..... esperem no perdre´ns!
Dilluns, 11 de juny del 2006
Son les 8 del matĂ. El dia es presenta variable, nĂşvols i sol, però sembla que aguantarĂ .
Esmorzem neguitosos i a les 9 ja som a peu de via (tant sols a 5 min del refugi).
El primer llarg l´obre l´Adrien. Va per la fissura caracterĂstica del primer terç de la paret. Tot i no passar de IV, cal anar en conte, les zones obagues encara estan força humides. Arriba a la doble R1 sense cap problema (gairebĂ© neta).
La Martina ja ens havia indicat que tant la R1 com la R2, havien estat re-equipades i doblades, degut a la coincidència en l´inici de và ries vies (la Madier, la Sud clà ssica, ...) i l´acumul de cordades.
Nosaltres, però, escalem completament sols.
A mi em toca el llarg 2 (IV+), molt maco i divertit. Segueix per la mateixa fissura fins endinsar-se en el famós túnel de de 5-6 metres. Tot sortint del túnel, es troba la R2 (força equipat amb claus i spits).
La tercera tirada surt recte amunt (IV+) uns 5 metres (spits visibles) per girar a la dreta per sobre una vira (la via Madier segueix recte). Tot remuntant es troba fĂ cilment la R3.
El quart llarg surt en tendència a la dreta (IV+), fins arribar a una placa que cal superar fins al cim d´un esperĂł, tot arribant al lĂmit entre la cara sud i la cara est (gairebĂ© net). La R4 es sobre un clau i un buril i decideixo reforçar-la.
De moment el temps aguanta però els núvols no paren de créixer.
El cinquè llarg és el més equipat de la via, tant sols cal seguir els spits. Té una sortida un pèl xunga (V) i després es deixa fer molt bé i gaudint de bona roca fins a la R5.
El pati ja comença a ser imponent.
La sisena tirada va pel fil de l´aresta entre la cara sud i la cara est. A diferència de l´anterior, l´haig de protegir Ăntegrament, buscant l´itinerari mĂ©s lògic. No passa de IV+ / V però es força llarg i el fregament de les cordes m´impedeix arribar a la vira Boell. Montu la R6 uns 5 metres per sota, aprofitant dos claus i reforçant-la.
Em cauen dues gotes a la ma..... "mecachĂs!".... "no fumis!".
Per sort, la pluja s´atura. Cal anar per feina.
Setè llarg (fà cil III); l´Adrien arriba a la vira Boell. Una amplia feixa a 2/3 de la paret. Fa un llarg flanqueig per anar a buscar la R7 a la cara oest. Passem per sota de la famosa fissura Madier 6a+ (un altre dia ja caurà ...)
Vuitena tirada. La Martina m´havia comentat que calia seguir recte amunt, per un diedre molt obert fins trobar una vira a la dreta que dur a la R8 (mà xim IV). Començo a remuntar el diedre obert fins que em trobo amb un clar esperó fissurat que neix a la meva dreta i s´enfila ben "tieso"... serà per aqu�
Em decideixo a tirar-li. Vaig escalant el "peaso" de llarg, totalment des-equipat i allò cada vegada pica més... l´Adrien em fa saber que ja duc 40 metres..... vaig tirant.
Quan duc uns 50 metres, em trobo l´únic pitó del llarg. El xapo i quina és la meva sorpresa quan el clau es queda penjat del mosquetó...... glups! .... caldrà auto protegir-se bé fins al final....
No veig la R......"Pere, et queden 5 metres!", em comenta l´Adrien pel walki.
Per fi, desprès de superar un petit sostret, apareix la R8 (dos bonics parabolts de la via Visita Obligada, totalment equipada).
Miro a l´esquerra i localitzo la famosa vira de IV..... m´he desviat massa aviat i m´he ficat en una variant de V+ .... Cony!, ja m´estrenyava a mi que allò piques tant...
Novena tirada: ens trobem davant de les acanaladures Stoffer. Aquà hi ha dues possibilitats: recte amunt des-equipat (IV+) i la variant de la dreta equipada amb spits (V). L´Adrien, força cansat, decideix tirar cap a la dreta. El llarg es fa "llarg". Els passos costen de sortir. Comencen a caure de nou 4 gotes. Dubto de veritat per primera vegada.
A empentes i rodolons, l´Adrien aconsegueix superar el pas difĂcil i munta la R9 allĂ on pot, amb 2 friends i un tascĂł, a prop de nou de la cara est.
Deixa de ploure per començar a ......granissar!....
Pujo com una bala..... l´hem d´acabar!, el cim ja no és lluny.
Desè llarg: ha parat de granissar, el granIt està humit, les cordes i el material també, però surto volant a buscar el cim. Cal superar petits esperons (IV) sobre la cresta de l´avant-cim. Comte perquè el patà ja imposa molt.
Encara no veig el cim..... com pot ser?
Escalo una xemeneia d´uns 5 metres i trec el cap..... ja hi soc!, gairebé ho hem aconseguit....
El cel està completament tapat.... força carregat..... fa por....
Arribo just a la punta d´aquesta enorme sageta.
El cim es reduĂŻt.
Uns quants blocs que tant sols deixen espai per a una o dues persones.
Monto la R amb dos bagues sobre dos grans merlets i, llavors.......... sento aquell soroll per primer cop.......
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz
Absolutament tots els pels de la meva pell s´eriçen de cop...... no pot ser!
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz
Tot el granit que m´envolta, tot el cim, les roques dels meus peus ......Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz
Quina por! Per Déu! ..... "Adrieeeeeeeeeeeeeen!, sube cagando leches!!!". No em fa falta el walki perquè el meu estimat amic em senti.....
Arriba tot somrient...."que bién!, ya està !" em diu el pobre....
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz
La cara li canvia de cop....."Que coño es eso?, ....no será lo que pienso?"....Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz
"Nada, tranquilo, el agua que se evapora..." li contesto....
"Una mierda!, vámonos de aquà ya!"
Cal localitzar l´instal.lació de rapel.
Uns 10 metres per sota nostre, a la cara nord. En condicions normals és una fà cil des-grimpada per una placa de III, però amb tot xop i amb els nervis acumulats i el "peaso" pati a banda i banda, decidim abandonar una baga i fer un mini-rapel.
Arribo primer a la R..... "ja pots baixar!!".... L´Adrien em segueix rà pidament. Encara no les tenim totes. Som dues ferreteries senceres.... i l´ensurt encara dura.
Cal fer un rapel de 60 metres fins a una vira lateral i desgrimpar-la (III i II).
Ha parat de ploure, però les cordes estan ben molles.
Normalment faig un nus simple per unir les cordes. D´aquesta manera mai he tingut cap problema. Però no se perquè, decideixo fer un doble pescador. La R son dos parabolts units per una cadena amb una anella central, més un spit més allunyat amb una anella.
Passo les cordes per les dues anelles i començo el rapel. Vaig poc a poc. Està moll, la placa rellisca i les cordes t´empenyen cap a la cara oest. Cal fer contrapès per no fer un "vuelo" sobre el buit que tinc tant sols a 1 metre a la meva dreta.
Arribo a la vira..... "lliure!!"
L´Adrien baixa a poc a poc.
El temps sembla que ens dona un petit respir i la Dibona també....
Però la muntanya encara té preparada una sorpresa d´última hora...encara no es dona per vençuda....NO PODEM RECUPERAR LES CORDES!!!
Ho provem una vegada i un altre.... nosaltres estirem per una banda i la muntanya estira per l´altre... i té més força!
No m´agrada l´idea d´haver de remuntar 60 metres i acostar-me de nou al cim, però sembla que és l´única solució. Per sort el temps millora una mica. En pocs minuts estic de nou a la R.
La merda del doble pescador s´ha ficat a una fissura! L´allibero, comprovo que les cordes llisquen bé, deixo el nus fora de qualsevol obstacle i torno a rapelar...
Arribo amb l´Adrien. Estic molt cansat. Son les 5 de la tarda. Portem més de 8 hores....
Tornem a estirar i ..... les "putes" no baixen!!!!! ..... "em cago amb la mare que les va parir!"... "com potser????"......
Ja no podem més.... decidim abandonar les cordes i recuperar-les el dia següent...
Encara hem de fer la des-grimpada de III. Normalment la gent la fa en "ensamble" posant alguna assegurança intermitja. El pati s´imposa. Però nosaltres no tenim cordes.... aixà que toca fer-ho a "pèl".
Poc a poc, anem desgrimpant. L´Adrien ho passa fatal, és la seva assignatura pendent. Fins que arribem a un punt una mica delicat. Passo primer i tracto de tranquil.litzar-lo.... però no es mou.
Miro a l´arnès, encara tinc un cordino d´uns 5 metres. Ell també en dur un. Torno amb ell, els unim i l´intento assegurar utilitzant un merlet.
Per fi passem el pas i arribem a les congestes de neu del coll de la cara nord.
Ens calcem les botes i seguim la clara traça que en 30 minuts ens durà fins al refugi.
Estem molt, molt cansats. Però també molt, molt contents.
Ha estat un gran esforç, tant fĂsic com psicològic. Em lluitat tots dos molt. Em pagat un bon preu per fer el cim de la Dibona, però ha estat una experiència ĂšNICA.
Escalada d´alta muntanya autèntica, el meu primer 3.000 en peus de gat!.
Son d´aquelles vivències que recordes tota la vida. Que reforçen els llaços d´amistat i t´uneixen encara més al teu company de cordada.
Sopar calent al refugi.
Una bona ampolla de vi per celebrar-lo.
Riures i alegries mentres la foscor guanya terreny, allĂ fora.
La Dibona encara ens vigila, envoltada de les ombres del capvespre.
Abans de fer-se fosc del tot sortim fora del refugi a despedir-nos d´ella.
Brindis amb dedicatoria i a dormir...
Un dia inoblidable!