La muntanya i els amicsLa muntanya i els amics
 Pere Tutusaus Pere Tutusaus
Estas en » La muntanya i els amics » Archivo de Artículos » November 2006 » Nova Via A Les Agudes (el Montseny):"airun I El Mar D'estels"...
Wednesday 22 de November de 2006, 11:52:46
Nova via a les Agudes (El Montseny):"AIRUN i EL MAR d'ESTELS"...
Tipo de Entrada: ARTICULO | 11 Comentarios | 1699 visitas


Aquests dies estic acabant d'obrir una nova via d'escalada a les Agudes.
L'he batejat amb el nom "AIRUN i EL MAR d'ESTELS"
Aquest Ă©s el comte que he escrit i que li dona el nom.
Relaciona el preciĂłs paisatge del Montseny, la seva gent i la mĂ gia que surt dels seus boscos i muntanyes.
El vaig escriure un capvespre, després d'haver estat tot el dia treballant a les Agudes.
Volia escriure una llegenda.
Una histĂłria fantĂ stica perquè la poguĂ©s llegir la meva petita filla i que li fes volar l'imaginaciĂł.
A ella li va agradar molt (com no!.... sóc el seu papa...), espero que també a vosaltres.
Una abraçada a tots i gràcies per llegir-la!


L'AIRUN i EL MAR d'ESTELS



Els pagessos del Montseny sovint expliquen històries i comptes sobre la comarca.



 



Parlen sobre personatges fantàstics - alguns malèfics, d’altres salvadors- que apareixen i desapareixin entremig dels faigs i les sureres.



 



”Els boscos hi són plens, creu-me ”, em deia l’avi Miquel, de Can Llobet, a prop del Turó de l´Home.



 



Però fins ahir, mai havia sentit parlar de la increïble llegenda de l’Airun.



 



La història me l’explicà una àvia centenària: la Dolors.



 



La Dolors és una dona petita o una petita dona, encongida pel pes dels anys, arrugada per les penúries i el treball de tota una vida de pagessa, però encara plena de llum i saviesa.



 



És una delícia pasar un capvespre de tardor a casa de la iaia Lola, a Ca l’Espinal, una bonica casa pairal del 1795 al peu de les Agudes.



 



Ahir, mentres l’afable dona escaldava unes castanyes al caliu de la llar de foc del menjador de casa seva, em va sorpendre, una vegada més, amb un maravellós relat.



 



“Fill, coneixes la història de l’Airun...?”, em va preguntar l’anciana, sense mirar-me, mentres les brasses l’il.luminàven la cara, tot remenant les castanyes, ajupida.



 



”No, àvia, mai n´he sentit a parlar...”, li vaig contestar encuriosit, sentat en una de les cadires de roure i vímet, vora la taula del menjador.



 



“Vos me l’explicareu... oi, iaia Lola?”



 



 â€śVes !, i tant que te l’explicarĂ©, però abans menja una castanya, que fredes no sĂłn bones... je, je...”



 



I aquesta és la història.......



 



Temps era temps.



 



Quan les carreteres i els cotxes no existien.



 



Quan els homes anaven i venien a peu, o amb el carro i la mula.



 



Quan l’única llum al vespre, era la de les làmpades d’oli, treient el cap rera les cortines de les finestres, mig entelades, aquí i allà, enmig de la negror.



 



Quan al Montseny o eres pagès o eres pastor.



 



Quan ben de nit, ja amb la lluna lluint al cel, els follets i les fades sortien a passejar i jugar pels boscos.



 



Temps era temps.



 



Quan tothom coneixia la llegenda de l’Airun i el Mar d’Estels ....



 



Al peu del Matagalls hi creixia un gran bosc de faigs cobrint tota la falda de la muntanya.



 



Un bosc espès i humit.



 



Vestit de verd a la primavera.



 



Nu i daurat a la tardor.



 



D’antic, que era conegut amb el nom de “La Fageda de les Fades”.



 



Els pagessos dels masos veïns explicaven que, sovint, quan arribava el capvespre, si entraves el cor del bosc podies escoltar els cants encisadors d’aquestes petites criatures.



 



Es deia que totes les fades de nit sortien a jugar, tot recullint flors, mentres cantaven i ballaven.



 



Volant entre les fulles dels arbres deixaven una estela brillant al seu pas, un petit núvol de pols d’estels que es desfeia al cap de pocs segons.



 



I que, amb l’arribada del dia, a l’alba, cansades i esgotades s’amagaven per descansar, dormint sobre els seus llits de pètals, allà a dalt, ben amunt, sobre les copes dels enormes faigs.



 



La gent, però, les hi tenia por.



 



S’explicava que molts camperols, enlluernats per la seva bellesa i pels encanteris de les seves dolçes cançons, s’havien perdut dins les profunditats del Gran Bosc.



 



Desorientats dins aquell dens laberint de troncs i branques, el camĂ­ de sortida desapareixia dels seus peus, mĂ gicament, cobert per una estora de fulles groguenques.



 



Qui havia vist una fada, mai havia pogut sortir de la fageda, i s´havia perdut per sempre.



 



Però, ben enmig d’aquella espesor, el bosc s’obria, per deixar mig viure un petit estanyol.



 



De forma arrodonida, les tranquil.les aigües s’arribaven a glaçar a l´hivern i eren ben fredes, fins i tot, a l’estiu.



 



Sempre lluia un tel de boira enganxat com una estora vora la superfĂ­cie, que desdibuixava les seves voreres, confonent terra i aigua.



 



El sol poc s’hi veia, vençut per la cortina de fulles i branques que rodejaven el petit llac i,així, les seves aigües sempre eren fosques, denses..... negres.



 



Res s´hi reflaxava, res.



 



L’estany era obscur i trist.



 



Els homes i les dones, el temien, ningú s’hi volia acostar, es deia que estava... maleït!



 



“Si glaçat de por no et vols quedar, a l’Estany Negre no t’has d’acostar...”



 



I aquí, en aquets racó amagat, perdut en el cor del bosc, hi vivia l’Airun.



 



La més petita de totes les fades del Montseny.



 



De la mida d’un bolet, era però, la més joganera i simpàtica del bosc.



 



Sempre reia, sempre estava contenta.



 



Sempre feliç i alegre,no coneixia la tristor.



 



De cor net i pur, no coneixia ni la malícia ni l’injustícia.



 



Nit darera nit, cantant i ballant.



 



Li agradava molt volar fent saltirons per sobre les aigües de l’estanyol. Tocant amb la punta dels seus peus nus la freda superfície, dibuixant onades al ritme de la seva aèria dança.



 



I de tant en tant, feia volades molt, molt altes, intentant tocar els estels amb les seves mans, perfilant la seva figura sobre la gran lluna plena.



 



Duia una llarga i daurada cabellera, que serpentajava i brillava empesa pel vent del Nord.



 



La seva cara era blanca com la neu, els seus ulls verds com l’herba i els seus llavis vermells com el foc.



 



Lluia un llarg vestit de seda, sense mĂ nigues, fi, lleuger i molt suau, amb brodats de flors de colors.



 



I al volar desplegava les seves delicades ales, recullides a l’esquena, com una dolça i fràgil papallona.



 



Un dia la nostra petita fada, encuriosida com sempre, va decidir fer un cop d’ull al món dels homes.



 



Decidí pujar al cim de les Agudes, i des d’allà, veure-ho tot.



 



I aixĂ­ ho feu.



 



Una nit, quan el bosc dormia, s’enfilà muntanya amunt, remuntant tarteres i pedregams, esperons i fissures.



 



Fins a la cresta cimera, fins el cim.



 



I obrir els ulls al mĂłn de les persones.



 



I que va veure la dolça fada?



 



Guerres, lluites i violència.



 



InjustĂ­cies, pobresa i fam.



 



Nens i nenes sols plorant.



 



Boscos cremats, mars embrutits i cels contaminats



 



Animals extingits. Plantes i arbres desapareixent.



 



El cor de l’Airun es quedà glaçat.



 



La tristesa va invair la seva Ă nima.



 



La petita fada, completament abatuda, va tornar al seu bosc, a la Fageda.



 



La pobreta s’aturà al costat de l’estany, just a la vora de l’aigua.



 



Es quedà ben quieta, cada vegada més moixa, mentre l’estany li mullava els peus nus.



 



Llavors, una petita llàgrima de tristor va nèixer dels seus ulls i lliscà per la galta, fins arribar a la fina barbeta de la fada.



 



En aquell instant fou, quan la llàgrima del primer plor d’una fada, caigué dins l’Estany Negre.



 



I just quan la llĂ grima tocĂ  les fredes aigĂĽes, la mĂ gia de la jova fada, la convertĂ­ en un bonic i brillant estel, lluent sobre la  fosca superfĂ­cie del llac.



 



I així, la tristor del cor de l’Airun es va anar transformant en centenars de milers d’estels, que aparegueren del no res surant sobre l’estanyol.



 



La fada restà inmòbil, quieta i freda.



 



El seva vida s’anà apagant.



 



Poc a poc, tot l’amor i felicitat que l’omplia s’anà fonent, llàgrima rerera llàgrima, com el gel davant del foc.



 



El foc de les injustĂ­cies del mĂłn de les persones.



 



Fins que la darrera bufada de vent abans de l’albada, s’emportà l’ultima llàgrima que li quedava.



 



I el seu cos fred i sense vida es convertĂ­ en pedre.



 



Allà quedà, morta de tristor la petita Airun, al costat d’un mar d’estels.



 



Diu la llegenda que, avui en dia, veient cada cop un món pitjor, en fer-se fosc, encara s’escolta el cant trist de la petita fada i es pot veure com els estels començen a lluir a milers, sobre el mirall de les fosques aigües de l’estanyol......



 



I ... vet aquí un Mar d’Estels,



vet aquĂ­ una triste fada,



aquesta història,



ja estĂ  acabada.



 



“Què xicot, què t’ha semblat el conte ... ?” Em preguntà la iaia Lola.



 



Feia estona que estava bocabadat escoltant aquella dona explicant-me la trista història de l’Airún.



 



“Caramba, iaia! .... sempre em sorpreneu!” Li vaig contestar.



 



“Tant sols sĂłn contes de l’avia, no hi ha per tant, no facis gaire cas....”  Em contestĂ  l’anciana.



 



DesprĂ©s de fer-li un parell de petons i d’agrair-li de nou la seva amabilitat  em vaig despedir de la Dolors.



 



Era tard i fosc, calia tornar cap casa.



 



Dins el cotxe, encara veia pel retrovisor les llums de Ca l’Espinal, quan quelcom inexplicable succeí.



 



Conduint de baixada cap a Mataró, a I’alçada de Sant Marçal, em va semblar sentir una trista cançó venint del bosc i alhora, entre els arbres, vaig alvirar un fosc estany ple d’estels.



 



Llegenda o veritat, ves a saber!



 



 



Pere Tutusaus Cinca



MatarĂł, 11 de novembre del 2006



Dedicat a la meva dolça filleta, la Laia.



 




 


11 Comentarios
Enviado por Fern el Wednesday 22 de November de 2006

“¡Precioso! Y eso que tengo que releerlo con más calma para entender alguna cosa que se me escapa, pero de todas formas me ha parecido precioso.

Gracias Pere por compartirlo con todos aquĂ­.”
Enviado por Rodri el Wednesday 22 de November de 2006

“Muy bonito, bonito de verdad.
Gracias.”
Enviado por Eowyn el Wednesday 22 de November de 2006

“Un conte molt bonic i trist a la vegada!!!
Pobreta Airun.

Moltes grĂ cies per deixar-nos llegir-lo!!!”
Enviado por Luisildo el Wednesday 22 de November de 2006

“Molt bonic Pere!!! felicitats!!! :D”
Enviado por Montse el Sunday 26 de November de 2006

“Una historia molt maca. GRACIES!!!!”
Enviado por Rapaz el Monday 27 de November de 2006


Una història molt bonica. Gracies pere.


Enviado por Peluo el Tuesday 28 de November de 2006

“No puc mes que felicitar-te Pere. Desitjo que tambe li hagi agradat a la Laia. Tot i que no nomĂ©s un conte per a nens...”
Enviado por Aspavil el Tuesday 28 de November de 2006

“Molt Bo!!!! el conte.
Però millor l'idea de batejar la via amb una historia! impresionant i sorprenent! Ben be es al revés.... has creat una historia i per fer-la veridica, has obert la via. En aquest cas jo et definiria com ha escritor mes que com ha escalador!

Felicitats!!!!

Ara la resenya! hem de suposar que estarĂ  perfectament il.lustrada! acord amb el conte!!!!

Llorenç

Enviado por Aspavil el Tuesday 28 de November de 2006

“Molt Bo!!!! el conte.
Però millor l'idea de batejar la via amb una historia! impresionant i sorprenent! Ben be es al revés.... has creat una historia i per fer-la veridica, has obert la via. En aquest cas jo et definiria com ha escritor mes que com ha escalador!

Felicitats!!!!

Llorenç

Enviado por Un_bou el Tuesday 28 de November de 2006


Amb aquest nom i tota la llegenda que porta al darrera aquesta via triumfarĂ  segur! encara que la roca no valgui un duro! jejeje

Molt xulo el relat, de veritat. I aviam què tal la via!!”
Enviado por Pekas el Thursday 21 de December de 2006

“Una bonita y triste historia... (cĂłmola vida misma..) :-))))

Hay noches en las que suelo pasear por las faldas del Montseny ...bajo el manto estrellado... suele escuchar algunas veces el lejano cántico de una voz dulce...sería la Airun...???? ;-))))

Pere... Felicitats..!!!! ;-))))”


Ańadir nuevo comentario
Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook